A finals de 2014 vaig rebre un mail anunciant un naixament…. era mail del Stjepan, feia 7 anys que no ens vèiem.
El vaig conèixer el 2008 a Tierra de Fuego, ell amb els seus mapes, i jo amb les meves càmeres, durant laPatagonia Expedition Race.
Al mail m’explicava que estava preparant alguna cosa gran, que estava treballant molt dur en algo que creia, i que el mes d’abril del 2015 ja naixaría…la ULTRA FIORD ja no s’em va treure del cap des del primer dia que la vaig sentir!
Stjepan Pavicic, amb més de 15 anys d’experiència en crear carreres d’aventura a la Patagònia Xilena, és fundador i director de NIGSA, donant ales als somnis de molts aventurers, donant-los a la seva mà els mapes i les armes per poder afrontar els seus fantasmes , i creure en la vida, la natura, i la immensa força que té en nosaltres el somiar i lluitar per això. A les seves esquenes té també l’organització de la Ultra Trail Torres del Paine, la Patagònia International Maraton, i la Patagonia Expedition Race, la cursa d’aventura més llarga, dura, i salvatge del mon…justament on va començar la meva història d’amor amb la Patagònia xilena, i és que allà el cor em batega a un ritme impossible de no ballar..
L’equip de Stjepan va trigar mesos a trobar els recorreguts perfectes per a la ULTRA FIORD, unint un somni de punts traçats damunt d’un mapa i que es poguessin humanament unir pel terreny. Hi havia jornades que l’organització avançava sobre el terreny uns 300 metres per dia a la hora de traçar, netejar i marcar uns corrieols inexistents i unes direccions acabades de dibuixar..una preparació molt tècnica per a la ultra més austral, autèntica, i autènticament aventurera del mapa mundi.
Stjepan estava, de nou, fent realitat un somni, una aventura preparada en safata per als que volguessin sentir-se vius … la ULTRA FIORD. I cap allà anem !! 
Formar part del seu equip com a fotògrafa, a part de ser un regal, és anar de la mà de l’única persona que té les claus del paradís.
Teniem ganes de fer créixer la Ultra FIord, i que gent d’arreu s’assabantés que a la punta més extrema de Xile, a part d’una bellesa natural brutal, hi ha uns paissatges i terrenys únics amagats dins uns fiords inexplorats, només abraçats per glaceres, llacs gelats, i roques majestuoses..la més coneguda potser, les Torres del Paine..però a cada cop on fixes la vista, segueixes sense poder tancar la boca ni parpellejar per no perdre’t cap detall de tanta vida.
M’emportaria al Genís Zapater (ASICS), i Pere Aurell (MERREL). Qui millor que dos atletes catalans per venir a descobrir una cursa que no olbidaràn mai, i que de segur, la lluitaràn per fer-la seva i tenir-ne per sempre més un trosset a dins seu, patint-la i vivint-la a parts iguals. De seguida que els hi proposo, se’ls hi iluminen els ulls, sense saber que les curses de l’Stjepan, van molt més enllà de la muntanya… i aviat entendràn el perquè.
Després de 30h entre avions i escales, i amb 5h de diferència horària, arribem a Punta Arenas el diumenge dia 12 d’abril a la nit, una mica descol·locats i cruixits, amb moltes rialles pel camí, una motxilla, i sobretot ganes i il·lusió ! molta!! Contents pels dies que tenim davant…
Dilluns tenim gana de deixar-nos sorprendre i començar a sentir la terra sota els nostres peus, així que marxem a trotar una mica pel Parc Natural de Magallanes, on la tardor ja ha instal·lat els seus colors. Al Club Alpí de Magallanes, la neu encara no ha arribat, i les instal·lacions de les pistes d’esquí estan desertes…sembla que només ens esperen els raigs de sol colant-se entre els arbres. Bon dia natura!
Tot a punt per escalfar cames i habituar els ulls a que creguin tot allò que veuen, i viuen…la fi del món, vida en estat pur, a la patagonia xilena és la mare natura qui decora el paisatge i el posa en ordre per a la foto, i sempre ho fa amb un gust exquisit …
3h d’autobús separen Punta Arenas de Puerto Natales, on ens espera Don Eduardo, un vilatà que es coneix la regió del Fiord Última Esperança millor que el palmell de la seva mà. La seva història, els seus anys viscuts en una casa perduda enmig de la natura vivint de i per a la natura, i el seu esperit lliure i aventurer..fan que conversar amb ell, i escoltar les seves històries siguin més que un regal per a les orelles, un regal per a l’ànima.
Amb ell vam arribar al nostre refugi durant els 4 dies que estaríem esperant la cursa, a l’hotel Cabañas del Paine (www.cabanasdelpaine.cl) cabanes més que acollidores i privilegiadament situades a la vora del Rio Serrano..amb tot el massís de les Torres del Paine i les 4 glaceres que ens envolten mil·limètricament col·locades per formar la més bella postal mai vista. Desde dins el sofà del seu interior, amb llar de foc, i unes finestres que et permeten somiar despert.
Des d’aquest camp base farem els pròxims dies els entrenaments, de relax, de rialles, i de xerreres..en la millor companyia. Si estiguéssim a 6000 metres d’altitud diríem que ja estem aclimatats..pero aquí podriem dir que estem hipnotitzats…
I aquí teniu un recull de les meves fotos amb les cròniques de la cursa viscuda desde dins, dels dos corredors que em vaig emportar a representar l’esport català (i espanyol), el Pere Aurell i el Genís Zapater, quedant 2n i 3r respectivament:
http://www.merrellrunning.es/pere-aurell-ultra-fiord/
http://monrasin.blogspot.com.es/2015/04/pere-aurell-la-ultra-fiord-chile.html?m=1
http://www.merrellrunning.es/cronica-del-ultra-fiord-por-gemma-pla-y-pere-aurell/#prettyPhoto
